La vaga d’usuaris de tramvies que va tenir lloc a Barcelona entre el 14 i el 25 de gener de 1957 no era una simple resposta davant l’increment de 20 cèntims en el preu del bitllet, ni tampoc una simple queixa davant la crisi econòmica i l’augment constant dels preus dels productes bàsics. La vaga de tamvies de l’any 1957 expressava, en bona mesura, la crítica d’un poble cap a un règim dictatorial i repressiu incapaç de treure el país del pou de la postguerra. Sense que assolís els nivells de participació de la de 1951, va tenir un clar contingut popular i implicacions polítiques importants. Entre els implicats hi havia persones tan significatives com Jaume Vicens Vives, Josep Benet o Joan Reventós. I la vaga va comptar amb la participació entusiasta dels estudiants i dels treballadors. També va rebre el suport dels monàrquics partidaris de Joan de Borbó. Tots aquests moviments antifranquistes –polític, universitari i obrer– van patir la dura repressió dirigida personalment pel governador civil de la província, Felipe Acedo Colunga. A partir d’aleshores els antifranquistes van veure més clara que mai la necessitat de lluitar units contra el règim.