Les terrasses d’Avalon es troben en un ón somiat i llegendari que tanmateix s’assembla sospitosament al nostre. Algun rei Artús i alguna fada Morgana circulen així mateix entre els versos d’aquests poemes, però el més habitual és que ens acondueixin a paratges insòlits, o no tant, i habitats, més que res, per nosaltres mateixos. Paratges de desolació o de plenitud, mesurats amb cadències de vegades cantelludes i sempre magistralment compassades, que ens parlen, com volia Salvat-Papasseit, del bo que és tot; i la Vida i la Mort. Vuit anys després de Sota la volta de ferro, Miquel Cardell torna a oferir-nos un recull de poemes que per a uns constituirà una feliç retrobada amb l’obra de qui sens dubte és un excel·lent poeta. I, per a d’altres, un descobriment que ja no podran ajornar més.