En aquest recull de relats breus, El terme de Manacor, s’assisteix a la creació d’un lloc mític, una Mallorca on la història discorre sovint per les rieres de la llegenda, a la recerca de les claus que la facin intel·ligible. La prosa de Miquel Barceló esdevé ella mateixa el canal per on s’escola el temps. Els personatges d’aquest llibre, confrontats a un destí que se’ls manifesta barrejat amb els afers de la vida quotidiana, converteixen el lector en un espectador a l’aguait d’aquest escenari d’ombres. “Altres, vàrem poder romandre a prop de la vila abandonada. No record exactament com va ser que ens trobàrem, fora murada, vivint al terme de Manacor. Durant molt de temps encara tornàvem a dormir a la vila. Però al començament d’una tardor, empès per l’exemple d’altres i percebuda la buidor creixent, jo mateix em vaig trobar mudat. No podria anomenar quin va ser el darrer objecte que me’n vaig dur, aquell que assenyalà que el trasllat havia estat complert.”