Hereu i deixeble, per decisió i voluntat pròpies, d’una part important de la poesia lírica moderna –anglosaxona, sobretot-, Sergio Roche Font es presenta a La taula de llum com un poeta ja completament madur, que no permet que la intensitat emocional d’allò que expressa faci malbé la feliç serenitat de la forma en què ho expressa. Ben al contrari, Sergio Roche Font ens ofereix amb aquests poemes una autèntica demostració de saviesa compositiva i d’eficàcia evocadora, en un sostingut i admirable tour de force que es desenvolupa peça rere peça, sense pressa ni pausa. Podem llegir La taula de llum com la crònica d’un amor: un amor que, com tots els que mereixen dir-se’n, aboca els protagonistes a una situació d’estranyesa davant del món, a una separació entre la realitat circumdant i la realitat plena i acomplerta en si mateixa del seu sentiment. Interior i exterior, llum fosca, cambra i finestra, i la naturalesa de les coses evanescents –el fum, l’alcohol, la claror de l’alba- es converteixen així en elements de la màxima importància, que subratllen la bella veritat que es retrata i se’ns ofereix en aquest llibre commovedor.