Després de l’excepcional No pas jo, Manel Marí corrobora amb El tàlem que la seva obra és una de les més interessants i mereixedores d’atenció entre les dels poetes de la seva generació. La solitud, en companyia o sense, és l’eix vertebrador d’aquest llibre que ofereix una col·lecció d’instantànies que retraten la perplexitat, la decepció, el sentiment d’abandonament o deriva i la ràbia –no sempre continguda– d’algú que es troba en un món que rebutja no perquè no l’entengui, sinó justament perquè l’entén massa bé. Però també, l’orgull de ser sàviament pocs però bons i la nervadura forta de qui sap estimar els seus amics, els seus llocs, les seves idees i el seu amor, tot expressat en uns versos escandits amb nerviosisme i brusquedat, i alhora amb tendresa i un excel·lent sentit de la composició. Poesia a favor de la vida, escrita per perdurar en el record i el sentiment del lector.