T’ho hem d’agrair, Àngel: en temps de pensament pla, en què no es parla ni del bé ni del mal; ni de decisions o llibertat, ni de culpa, responsabilitat o dignitat, necessitem aquests records teus per desvetllar-nos davant l’eventualitat que la rebel·lió és possible, que ens cal decidir entre ser humans o bèsties, solidaris o sense sentiments; que podem decidir entre morir pels companys i pels germans o bé torturar i matar brutalment; entre ser valents i nobles o ser víctimes d’allò més baix que portem en nosaltres. Que els homes no som únicament xifres estadístiques de sociologia o un producte explicable de les circumstàncies; som individus únics, som llibertat. I t’hem d’agrair, encara, que potser haurem de mirar amb ulls més profunds aquests drames d’homes i dones, de vells i de nens, que la televisió i els diaris ens serveixen en la ficció de les pantalles i de les pàgines. Com si aquestes imatges fossin només focs follets que ni cremen, ni escalfen, ni ens afecten. Els teus records cremen. Els teus records, Àngel, recreen l’existència. Del pròleg de Joan Ramon i Cinca