Aquest assaig neix al si de la tesi doctoral en Teologia Fonamental que va defensar l'autor sobre el jesuita Ignacio Ellacuría l'any 1998. Ellacuría es trobava entre els teòlegs que rebutjaven la dicotomia hermenèutica-praxi en teología. Al llarg de la història de la teologia moderna hi ha hagut autors que han defensat la fe cristiana només com a interpretació (hermenèutica: creure es interpretar) i autors que l'han defensada només com a transformació (praxi: creure és transformar). Tot seguint Ellacuría, l'autor d'aquest assaig afirma i defensa que la fe és una experiència hermenèuticopràxica, i mostra que tota teologia que es vulgui cristiana haurà d'acceptar aquesta doble dimensió. La fe cristiana és essencialment transformadora del món i del subjecte, i la transformació duu a la interpretació. Vivim transformant i interpretant. "Interpretació-transformació" constitueix un binomi articulat per una unitat anterior, la de l'experiència, i amb això forma, al seu torn, una unitat estructurant de la fe cristiana. La fe és la unitat anterior al binomi i alhora el seu resultat.