Quan el carrer va deixar de ser seu, i començà a ser un poc nostre, es un llibre que s'inscriu en els corrents historiogràfics que han procurat retornar el protagonisme del que es coneix com a transició espanyola als seus principals impulsors: les persones, els moviments socials i els teixits civils que a partir dels anys seixanta inauguraren unes renovades pràctiques democràtiques, i aconseguiren obrir nous espais de llibertat sota el franquisme i portar-nos finalment la democràcia. Intenta anar més enllà de les històries corrents sobre aquest període, tot ampliant l'àmbit cronològic del canvi polític, centrat gairebé sempre en la segona meitat dels anys setanta, i introduint els subjectes socials "oblidats" en aquest procés. En aquest llibre no es parla solament dels grans dirigents polítics, sinó que se centra en els milers de persones anònimes que en el seu dia a dia lluitaren per aconseguir petits grans canvis, sense els quals difícilment entendríem com va arribar la democràcia al nostre país. Així, és un llibre que pretén incorporar a les perspectives tradicionals del canvi polític una perspectiva des de sota i des de Catalunya. L'estudi d'un cas, el de la ciutat de Sabadell, permet passar de l'anàlisi microhistòrica, un àmbit privilegiat per a observar aquests petits grans canvis al context general català i espanyol i introduir noves claus explicatives que ens permetin entendre el procés històric d'una manera integral.