Des de molt petit aquest text ha estat present dins del meu imaginari. Quan era un adolescent la meva àvia, viuda de Lluís Vayreda (fill de l'autor), em va fer posseïdor d'un exemplar de la primera edició de la novel·la i he guardat aquest llibre vell i tacat pels anys, com un tresor que parlava de la meva història familiar més antiga. A la primera pàgina hi havia un escrit enigmàtic que amb el pas del temps he anat llegint i rellegint: "estima i venera la memòria del teu pare..." Sabia que aquelles paraules amagaven alguna cosa i que havia de trobar la clau d'aquell missatge. Aquella tinta no podia haver estat gastada en va. Fa poc vaig tenir la revelació: "estima i venera la memòria", aquí hi havia la clau!, aquesta era l'ordre i el motor d'una cadena familiar que viatjava a través del temps. I com podia jo acomplir aquest desig, si només sé fer teatre? Estava clar que l'única manera d'estimar i venerar la memòria d'aquest avantpassat era fer la versió teatral del seu tresor més preuat.