El relat s'inicia a partir dels records d'infantesa de l'autor, que tenen com a primera referència una vella figuera blanca. Era un mastodòntic arbre que, quan feia vent, generava un soroll planyívol que sortia del cor de les grans branques i dels troncs rasés vells. Tal com li assegurava sa mare, aquella figuera plorava per un soldat, mort quan la guerra, els ossos del qual quedaren per sempre escampats pel bancal. A partir d'aquesta singular remembrança es narren vint-i-cinc anys de la vida de l'autor i altres personatges; un espai de temps que revisa la dura postguerra que es visqué a uns hipotètics pobles de les Terres de l'Ebre que són fàcils d'identificar. De forma ben directa, es descriu l'ambient d'un poble que tenia una economia basada en conreus de secà; alhora que es narren els diferents esdeveniments polítics, esportius, socials o culturals que afectaven Catalunya, de la mateixa forma que es deixa anar la vista enrere per a relatar alguns fets puntuals de la Guerra Civil. Tot plegat són un conjunt de relats en clau de ficció històrica que ens aproparan a l'autèntica realitat de la postguerra i al complicat camí que ens portà fins la democràcia. I també és probable que alguns paratges siguin un pèl irònics, però no és altra cosa que un recurs literari per a fer menys dramàtica la realitat de vint-i-cinc anys d'història.