Quan un perfeccionista es fica per primer cop a la cuina, inevitablement topa amb la inexactitud que sol caracteritzar tots els llibres de receptes: quant és un bocí?, i una tassa?, o, encara pitjor, un grapat? Perquè hi ha mans i mans, i vés a saber com eren les de l’autor de la recepta. I aquí no s’acaba la cosa: quan diuen que les mongetes s’han de deixar en remull tota la nit..., ho podem fer de dia? I on es compra un ratllador de tòfones? Algú pretén sincerament que traguem les llavors de dos quilos i mig de tomàquets cirerols? Per acabar-ho d’adobar, alguns llibres van acompanyats d’unes fotografies magnífiques. Te les mires i penses: “Jo vull fer això mateix”. Però mai no surt ni remotament igual... Bé, no hi fa res: el perfeccionista està decidit a sortir-se’n com sigui encara que hagi de maleir unes quantes vegades els llibres de receptes i hagi de penjar a la porta de la cuina el cartell: “Això no és cap restaurant!”. Qualsevol persona que hagi provat de cuinar seguint un llibre de receptes es reconeixerà en les peripècies culinàries de Julian Barnes. Divertit i agut, Barnes fa de les seves aventures i desventures entre olles i cassoles un acudit constant que el retrata no tan sols a ell sinó també a nosaltres, que no ens podrem estar de pensar: “Ja era hora: per fi algú que posa a caldo els llibres de cuina!”