Directament o obliquament, els deu textos de Lluís Duch reunits en aquest volum tenen com a teló de fons l'actual crisi de la Paraula humana. La creixent problematització de l'educació a casa nostra posa a bastament en relleu el trencament, l'esmicolament, de la Paraula, la seva aguda disfuncionalitat i pèrdua de la seva capacitat orientativa. O, expressant-ho encara d'una manera més negativa, la seva mecanització, la pèrdua o, almenys, el grau i profund esmussament de la seva capacitat simbòlica referencial, al·lusiva. L'anomenat «fracàs escolar», que ateny dimensions summament inquietants a casa nostra, no és sinó una mostra tràgica de la intensa i extensa fractura de la Paraula, de les capacitats expressives, ètiques i estètiques de l'ésser humà. I allí on no hi ha expressió polifònica de l'ésser humà irromp com un mal fat la violència, la degradació de l'humà, la verificació sense traves de l'aforisme: homo homini lupus. A partir de l'actual crisi de l'educació posa a bastament en relleu el trencament, l'esmicolament, de la Paraula, la seva aguda disfuncionalitat en la nostra societat. Des de perspectives diferents, els deu assaigs d'aquest volum proposen accions terapèutiques destinades a recuperar la salut de la Paraula, és a dir, d'una atmosfera personal i comunitària que permeti una saludable convivència en aquests començaments del segle XXI.