L’amor que no es va dir, que va restar en silenci. L’amor, que és immortal, i és història, i és memòria viva, perquè no ha estat consumit, com un foc que enyora la seva aigua. Així els poemes que el lector té entre les seves mans ens parlen d’una bella passió que no ha estat consumada. L’autora ens obre les portes del seu nimfeu, que és hoste del desig més febrós i encarnat en la terra, en les pedres, en l’aigua del seu edèn personal. Maria-Isabel Segarra ha escrit una obra plena de tendresa i erotisme a través de la qual ofereix al lector els dons de casa seva, una llar on el rancor és càndid logater i lliris d’aigua esperen en la blanesa dels ulls i de la pell que es lliuren a la incertesa, a un amant que mai no acaba d’arribar.