Sempre m'ha agradat escriure per encàrrec, el que en un principi suposa certa limitació acaba esperonant-me i em sembla que és quan dono el millor de mi mateixa. Si pogués, no triaria pas ser així, m'estimaria més planificar, fer esquemes, executar un pla d'obra com expliquen molts escriptors. De tota manera aquesta forma anàrquica de treballar també té els seus avantatges. Quan un bon dia em van proposar escriure sobre el Nardo, no podia imaginar tot el que d'això se n'esdevindria. La vida té de vegades aquestes cruïlles magnífiques. Primer de tot vaig escoltar el Nardo, un parell de tardes xafogoses de l'agost del 2003 en les que em va explicar la seva vida. Després l'he observat en altres ocasions mentre parla, quan escolta (cosa que fa molt més sovint) quan s'enfurisma o quan aconsella. L'he recordat també d'abans, dels dies a la plaça de toros d'Olot en què m'explicaven qui havia estat i per què se'l tractava amb estima i reverència. NATÀLIA MOLERO