Deu dones catalanes educades durant el franquisme han obert les portes de la seva vida a Maria Mercè Roca per recordar quin paper se'ls reservava en àmbits com la parella, la política, la feina o la religió. El resultat ens permet veure la gran distància que separava la doctrina oficial dels fets reals, i ens atansa a la vida quotidiana d'aquestes catalanes de la segona meitat del segle xx en un llibre emocionant i memorable. «Quan un noi ens agradava ho dèiem a les amigues, comentàvem les vegades que ens havia mirat... Però amb una actitud passiva completament, sí... Esperar, només esperar.» «...I a la tarda les nenes no fèiem res més que labors, vinga fer calats, i ganxet, tota la tarda... Era molt avorrit i no m'agradava gens. De cosir en vaig aprendre amb la meva àvia, que em feia els vestits...» «Si hagués sigut un home el meu objectiu, i fins i tot el dels de casa meva, hauria sigut que estudiés... Però pel fet de ser una dona, ni jo mateixa me'n vaig preocupar.» «De sexe no en sabíem res. Ningú no em va explicar res. Ni la meva mare ni cap mossèn ni ningú. No sabíem res. La meva ignorància era absoluta. Vaig haver d'aprendre-ho tot després, de casada.» «El problema era que no eres tu, sinó el que s'esperava que fossis. El meu gran repte ha estat descarregar-me del que s'havia de ser per deixar pas al que veritableinent sóc.»