Memòries de guerra i d'exili, de Teresa Pàmies (Balaguer, 1919) és un testimoni de la generació que va triar el compromís polític davant de l'adveniment del feixisme. L'autora es va comprometre amb les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya i es va convertir en una activista que defensava amb pació les seves posicions. Davant la fragmentació dels antifeixistes i les grans maniobres polítiques europees va conèixer la impotència i la soledat. Les tropes de Franco s'alçaren victorioses i començà aleshores el camí de l'exili, dels camps de concentració, de la incertesa, de la pèrdua de tot allò que tant s'estimava i de la recerca d'un Iloc des d'on poder esperar el dia del retorn. Amb la publicació conjunta de Quan érem capitans (1974, premi Joan Estelrich) i Quan érem refugiats (1975), Teresa Pàmies ens ofereix unes memòries amb deix de novel.la que demostren que el relat d'allò viscut pot tenir un elevat to literari.