"Mai, en certa forma, cap autor no mor del tot. I sempre, d'alguna manera, segueix existint en la mesura que la seva memòria és evocada i salvada de l'oblit a través de la reinterpretació i de la relectura de les seves obres. Creiem, certament, que aquesta també és la situació en el cas de la mateixa Maria-Mercè Marçal, que si bé d'una banda se'ns ha anat massa aviat de l'altra ara ja ens pertany per sempre. Bruixa de dol, al teu cau ple de llunes, t'has vestit amb la roba del record i amb la sorra del vent i de les dunes has obert petits viaranys a un port. Carnívora d'amor, mors d'enyorança i abraces amb la força del desig. El teu alè reneix, i el seu esquitx fa clara la nit i cruel la bonança. T'escric sense conèixer-te, i els anys que passaran dormen al teu portal, potser amb la joia dels seus desenganys i amb la tristor del seu batec triomfal. Avui t'escric, malgrat l'urc dels paranys, per sempre, Maria-Mercè Marçal.»