Aquest estudi demostra que Vic, com altres ciutats episcopals i exuniversitàries del país, acaba participant, en la transició del segle XVIII al XIX, dels corrents renovadors propis de la il·lustració europea que, el temps passant, propiciaran la fi de 1'Antic Règim. La seva introducció, encara que tardana, resultà molt positiva perquè posà les bases amb les quals Vic contribuí estel·larment a la regeneració cultural divuitesca a Catalunya. Els màxims representants d'aquesta emergència il·lustrada foren, sens dubte, el bisbe reformista Francesc de Veyan i Mola (Tamarit de Llitera 1734 - Vic 18iS), home d'una sensibilitat social molt acusada que mena a la ciutat i diòcesi una intensa política sociocultural amb la creació i la potenciació de grans infraestructures com el Seminari Conciliar i la Biblioteca Episcopal, i el neohumanista Llucià Gallissà i Costa (Vic 1731 - 1810), jesuita exclaustrat i eruditíssim bibliòfil proveït d'una vasta cultura enciclopèdica, el qual, un cop tornat a Vic 1'any 1798 del seu llarg exili italià, encara fou a temps de dinamitzar la cultura del moment i d'impartir un cert mestratge com a escriptor, bibliotecari i professor de grec clàssic. Les relacions d'amistat i d'erudició, altrament, que entre tots dos travaren amb Fèlix Amat, Francesc Xavier Dorca, Ramon Llatzer de Don i de Bassols i Jaume Villanueva posaren Vic en l'òrbita dels nuclis influents, respectivament, de Barcelona, Girona, Cervera i València. La nòmina dels il·lustrats de Vic i comarca es completa amb el marquès de Palmerola, el baró de Savassona, Antoni Bosch i Gallissà, Domènec Jaumar i Francesc Mirambell.