Simeó el Nou Teòleg (949-1022) és un dels místics bizantins més importants, un renovador de la teologia del seu temps. L'epítet "teoleg" el posa en relació amb els altres dos grans "teòlegs" anomenats així per la tradició bizantina: Joan Evangelista i el gran capadocià Gregori de Nazianz. Monjo del monestir de Studios, a Constantinoble, fou després higumen del monestir de Sant Mamàs, també a la capital bizantina. Exiliat pel patriarcat a causa de la seva doctrina i pel culte donat al seu mestre Simeó Eulabés, visqué els darrers anys a la regió de Crisopolis, a la riba asiàtica, on fundà un monestir i on escriví la major part de les seves obres. De Simeó tenim unes Catequesis adreçades als seus monjos, uns Tractats teològics i ètics, uns Capítols teològics, gnòstics i pràctics (que foren inclosos en la Filocàlia), quatre Cartes i una col·lecció de cinquanta-vuit Himnes, molts dels quals són traduís en aquest volum. Simeó és el representant d'un maximalisme cristià que no estableix cap compromís amb la feblesa humana. Predicador de la conversió, de la metànoia, enamorat de Crist, ho orienta tot vers la comtemplació de Déu, de la llum divina. En els Himnes obre el lector a les seves experiències místiques més profundes. Oblidat durant segles, en els temps moderns ha estat redescobert i revaloritzat.