El pensament no té pàtria, i la filosofia, a Catalunya, ha estat feta tant des de dins com des de fora. El IV Cicle Aranguren planteja una mirada retrospectiva al que ha estat la filosofía a Catalunya al segle xx. Una cesura molt clara separa l'abans i el després de la Guerra Civil (1936-1939). Des que Eugeni d'Ors participés l'any 1903 al Primer Congrés Universitari Català fins al període de la Universitat Autònoma de Barcelona (1930-1936), el pensament es va desenvolupar durant els anys vint i trenta en dues generacions de joves filòsofs. Aquests moriren prematurament -Joan Crexells o Miquel Carreras- o bé es veieren abocats a un exili que va durar el que durà el franquisme i que per a ella va resultar definitiu (J. Xirau, J.D. García-Bacca, E. Nicol). Aquest ha estat l'origen d'un llarg desencaix: la filosofia interior renaixia en la lluita contra institucions universitàries obsoletes i amb mals endèmics (M. Sacristán, J.M.a Valverde), mentre que els pensadora a l'exterior, ben a desgrat seu, ja no es podien trobar tan directament implicats en les noves perspectives obertes des de la transició social i política (Ferrater Mora, Ramon Xirau). En aquesta situació, quin sentit té parlar de filosofía a Catalunya? Hem acabat de pair els efectes del desarrelament? En quina mesura, encara avui, som deutors de les tensions produides per les distàncies interiors i exteriors?