L'aforisme diu molt en poques paraules. Pere Ballart, al pròleg d'aquest llibre, assenyala que els aforismes de Joan Tudela oscil·len entre l'estil paradoxal, d'opòsits que passen a ocupar una jerarquia inversa a la que per costum, irreflexivament, els atorguem («La frustració més gran dels dogmàtics seria que la gent els fes cas: deixarien de ser els únics que tenen la llum i la raó»), i l'estil diguem-ne líric d'aquells apunts que o bé dibuixen analogies entranyables («La vida és com un cap de setmana ple de feina pendent: arribes a la tarda de diumenge i t'adones que encara ho tens gairebé tot per fer»), o bé assagen de qüestionar la mateixa matèria verbal amb què parlem de les coses, encara que sigui al preu de reduir-la a l'absurd («Les rates són les primeres que abandonen el vaixell quan comenta el naufragi. D'acord. Tothom ho diu i, per tant, deu ser veritat. Però on van? D'això, ningú no en parla. Neden fins a la costa llunyana? Ocupen un lloc reservat als bots salvavides? Van a viure al fons del mar?»). Poques paraules, però ben triades: això ofereixen els quatre-cents vuitanta aforismes de Joan Tudela aplegats en aquest llibre.