L a novella Dies verges (1929) va ser rebuda amb sorpresa i admiració i aviat es va convertir en un èxit de vendes. L'obra, tal com llegim a l'Advertiment de Mínguez, es proposava «plasmar l'evolució d'un adolescent format en un ambient poc propici i l'elaboració dolorosa de la seva personalitat, amb els alts i baixos a què el costrenyen les dues qüestions torturadores: la veritat religiosa i la veritat sexual». La peripècia vital de Miquel Costabella, estudiant al Seminari de Girona, va generar una interessant polèmica entre l'autor i els crítics a propòsit del rerefons autobiogràfic de la novella i dels límits de la creació literària. En aquesta avinentesa, Mínguez va escriure el següent: «Si, després de les dificultats que comporta escriure una novella (esforçar-se, si no a dir coses inèdites, a expressar-les d'una manera nova), cal encara preveure contingències extraliteràries, escriure ja serà un treball de forçats. Ens esguerraran [els crítics] tots els temes». A Dies verges Joan Mínguez va saber donar un accent original a un argument que no tenia res de nou.