L’any 1910 es va publicar a Girona un llibret titulat La locura de Álvarez de Castro. Ensayo sobre la psicología de un episodio heroico, els autors del qual eren Prudenci Bertrana i Diego Ruiz. Aquest fet, però, no fou un esdeveniment de conseqüències passatgeres en la levítica Gironina “grisa i negra” d’inicis del segle XX. Més enllà de l’escàndol momentani, pels agosarats i arrauxats autors va representar un punt d’inflexió en les seves vides. Prudenci Bertrana és jutjat i empresonat, cessat de la direcció del diari republicà Ciudadanía i s’exilia voluntàriament de Girona. Diego Ruiz deixa de ser director del Manicomi de Salt i marxa de la ciutat, deixant enrere escàndols fins ara inèdits. J. Jubert Gruart ha assajat de reconstruir els antecedents, circumstàncies i conseqüències en les vides dels tres implicats: Diego Ruiz, Prudenci Bertrana i Álvarez de Castro –el personatge que fou el seu punt de trobada i de separació, d’unió i de ruptura-. Fer-ho a dos segles de distància del setge napoleònic a Girona i cent d’anys després de la Locura de Álvarez de Castro (que en l’apèndix d’aquest llibre es reedita per primera vegada), ens permet una perspectiva suficient per plantejar-nos si Álvarez de Castro estava certament “boig”, com argumentaren Ruiz i Bertrana, i si els gironins de l’any 1810 patiren igualment un trastorn de bogeria col·lectiva. Però, també, ens serveix per indagar quines foren les circumstàncies psicològiques i ideològiques que portaren els dos autors de La locura de Álvarez de Castro a fer aquest agosarat diagnòstic, per uns, o insult, per altres.