El diàleg entre ciència i religió és una frontera del coneixement especialment activa en l’actualitat. En un temps en què l’avenç científic i tecnològic obre noves perspectives en la manera de percebre el món i la vida, les preguntes i les vivències de fons que són l’objecte de la religió adquireixen nous matisos i suposen nous reptes per al coneixement. Déu, cosmos, caos planteja algunes d’aquestes qüestions des de l’experiència d’un investigador científic que també és poeta i creient, i que en la seva activitat diària no deixa de preguntar-se com afecten la ciència i la tecnologia d’avui la vivència religiosa, què queda de sagrat en les coses i en la vida un cop exposades a les llums i les ombres de la ciència, i quin lloc hi ha, finalment, per a l’acció de Déu en el món. “La ciència és una activitat tan bella, tan atractiva, tan fructífera, tan útil, tan influent en la forma de vida i la cultura modera, que no la voldria sentir oposada a la fe: dibuixa una imatge fascinant del món, ens omple de sorpreses, estimula el pensament i la imaginació, enriqueix les capacitats d’acció.” David Jou, físic i poeta, ha escrit una obra polifònica en què dialoguen ciència, poesia i religió: la passió pels nous descobriments científics, els grans interrogants sobre el sentit de la vida i l’existència de Déu, i l’admiració per la bellesa del món i la immensa capacitat creadora de la humanitat.