Un balcó de la meva infantesa. Un tiet lluminós a qui la gent veia estrany. Un fuster que era el meu pare. El camí segueix fent voltes i en va farcit de rostres, d’escletxes de sol i de tristor. En relació al curs normal de les coses, estimo desviar-me cap a l’interior, cap a les finestres que deixen pas al silenci. Cap als matins que m’omplen les sabates de pols. Desviar la mirada cap al full en blanc i patir l’absència de paraules. Són a dins, mirant de sortir al camí principal.