Com afirma el mestre Màrius Sampere al pròleg, “en aquest poemari no compten, doncs, els símptomes, sinó tot un cos humà damnat, devorat per l’ànima”. En efecte, la Dansa nocturna a què ens convida Pere Joan Martorell amb aquest llibre, és la dansa còsmica, atàvica, eterna, mitjançant la qual es representa la fosca manera d’existir dels éssers moridors, abandonats a la seva sort en el món de les ombres per l’odi d’uns déus sense memòria. La negació d’allò tangible i la constatació de la pròpia materialitat, els cossos microscòpics i les extensions infinites, l’oblit i el vertigen, la urgència de l’instint i la certesa de la mort, formen les insòlites parelles de ball –grotesques de vegades; dignes de compassió d’altres; tràgiques, gairebé sempre- que giravolten incessants al ritme d’una casualitat incomprensible sota l’envelat inalterable de la total obscuritat, produint com a resultat el fenomen que, per abreujar, i de forma no necessàriament sarcàstica, coneixem amb el nom de vida humana. Després del decisiu moment de maduració assolit a l’anterior Llibre de cera, també publicat en aquesta col·lecció, la poesia de Pere Joan Martorell actualitza, aprofundeix i amplia amb aquesta Dansa nocturna els paràmetres del seu discurs, el qual, per la seva densitat i riquesa estètica, es valida com un dels projectes en curs més interessants de la literatura catalana actual.