Poesia refrescant, i mai més ben dit: Amadeu Vidal i Bonafont es posa en remull i, sense moure’s de la banyera i com qui no vol la cosa, ordeix i ofereix una crònica molt més vasta del que podríem esperar per les dimensions de l’escenari. Una crònica aparentment lleugera i gratificant, com la sabonera dins l’aigua calenta, però que té les dimensions de la vida i la mort, i dels avatars que s’hi succeeixen: el desig, la dejecció, l’autoconeixement, l’al·lucinació, la mort, la solicitud (no sempre volguda), la temptació de l’abisme, la poesia, i de vegades, per què no, també l’amor. A Crònica des de la banyera, Amadeu Vidal i Bonafont reprèn el to irònic i contrari a tota mena de solemnitat retòrica que caracteritza una bona part de la seva poesia, i que la converteix en un tonificant exercici de relaxació intel·lectual i emocional, que el lector resol amb un somriure i amb la sospita –més aviat la certesa- d’haver acompanyat el poeta en una immersió de fondària tan desafiadora com generosa en revelacions: un petit gran luxe per a sibarites del poema.