El clergue i el bufó, que ha obtingut una menció especial del jurat del Premi IDEES Assaig Breu en la seva primera edició (2002), és una reflexió sobre l'assaig breu tal com apareix en els mitjans de comunicació escrits: diaris i revistes, en forma d'articles d'opinió. L'autor examina els diversos topants de l'articulisme periodístic: la creativitat forçada, a partir de la qual esbossa una teoria del treball de l'escriptor; la limitació de l'espai que obliga a la condensació i, de retruc, els perills de la foscor i de la banalitat; la retòrica del discurs, entesa com a eina didàctica, com a font de plaer estètic i com a forma de persuasió i, per fi, la dialèctica de la veritat i l'opinió. La justificació del títol es troba en el seu elogi del bufó, model que personifica la crítica de les veritats establertes que fan pudor de cadaverina, enfront del clergue, símbol del dogmatisme. Així -diu l'autor- la ironia, la comicitat benvolent, l'humor i fins i tot la sàtira, que representen el punt de vista del riure, manifesten una visió del món més profunda i crítica que la més fulminant de les al·legacions.