Màxim (580-662), venerat com "el Confessor" per la seva defensa martirial de la integritat humano-divina de Crist, és la figura més important de la patrística grega tardana. Amb la seva vigorosa teologia de la creació i de l'encarnació salvadora purificà el cristianisme de relíquies platonitzants, que significaven un menysteniment de tot el que és material. En cristologia, defensà la veritable encarnació del Verb de Déu en la realitat humana i mundana, contra l'últim i subtil rebrot de monofisisme que fou el monotelisme. En el terreny de l'espiritualitat, establí, contra les persistents temptacions espiritualistes, que el món material no és ni una nosa ni una conseqüència del pecat, sinó una obra amorosa de Déu, en la qual Déu mateix vol fer-se Present per portar l'home a la deïficació. Es la naturaiesa humana completa, i no sols el nous o esperit, el que ha estat salvat i destinat a la comunió amb Déu. Insisteix, per tant, en la primacia de l'amor. Com en una "litúrgia còsmica", tot el cosmos, i no solament el món dels intel·lectes o dels esperits, és un gran cant de manifestació de la glòria i de l'amor de Déu. Les tres obres traduïdes aquí, les Centúries sobre l'amor, el Diàleg ascètic i la Interpretació del Parenostre, són tres exponents significatius del seu pensament espiritual.