Barcelona: memòria i iden6tat exposa el fenomen polític, social i cultural que va animar la creació dels «llocs de la memòria» barcelonins entre 1860 i 1930. El nacionalisme va convertir el passat, com a realitat històrica, en memòria, és a dir, en passat percebut com a punt de trobada de la comunitat, però també com a fet diferencial que la distingeix de les altres comunitats imaginades. La «política de memoria» té un doble objectiu: la producció d'un discurs sobre el passat i la pràctica social sota la forma de cerimònies commemoratives, de monuments i de noms de carrers que fan posible la incorporació de la idea de nació en la societat. Però la memòria fou també el lloc d'expressió d'una democratització de la societat urbana catalana. Va esdevenir un mitjà natural d'expressar la seva militància, aquesta forma tan moderna de compromís polític. Des d'aquest punt de vista, Catalunya s'acostà a Europa, on la nacionalització dels pobles mitjançant la memòria anava acompanyada de l'emancipació democràtica. Premi Ciutat de Barcelona, Duran i Sanpere, 1999.