Aquest llibre ofereix un punt de partida relativitzador en passar revista d’estereotips i llocs comuns que en la crítica estrangera proposen una visió simplista d’“estil”, “lirisme” i “realisme” en Porcel, uns conceptes revisats a través de l’anàlisi textual en un seguiment cronològic que abasta per primer cop tota la seva prosa de ficció. La clau interpretativa és senzilla: la intervenció en uns elements estilítics, no pas l’acció dirercta sobre la realitat, fa emergir l’ambigüitat d’un dels mons literaris més rics en català, on una certa recreació artística i el distanciament del narrador fan la impressió d’un cosmos independent. En aquest context és desvelada en el conjunt de l’obra la incidència real de l’obsessió pels detalls truculents, un “lletgisme” que creix amb la desinhibició gradual d’uns narradors que arriben a l’eixelebrament individualista. La interpretació d’aquest procés aboca nova llum sobre la complexitat d’una ironia que afecta també la prepotència aparent d’uns narradors personatges molt pròxims a Porcel, descobrint6 una nova dimensió del “mite” dels orígens, i d’un cert lirisme elegíac en la recreació del passat.