L'Aureli, de Josep M. Draper, no és una obra accidental, de circumstàncies; tot al contrari. Sorgeix de la força de la seva creativitat interior, que al llarg de la seva vida s'ha concretat en la dedicació a les arts plàstiques. Draper ens situa en la reflexió del nostre cicle vital, quan arribem «al llindar de la tercera edat», a la plena maduresa, a la constatació del progressiu envelliment del nostre cos. «El que jo t'he donat no és una carta, amic Aureli», diu el protagonista, «són pensaments que voleien per sobre meu en moments d'esperit despert.» És un testimoni potent que ens diu que en nosaltres hi ha una força interior que remou, estimula i enriqueix la nostra mirada. La realitat que ens envolta és recreada de nou si el nostre esperit es manté creatiu. La progressiva manca de forces físiques és un crit a mantenir viva la capacitat del nostre esperit. L'autor ens ofereix una mirada humana que dóna vida a una placeta, a una tempesta viscuda en la solitud d'una petita barca, a una sala d'espera d'un consultori mèdic o en un jardí que rep la pluja. En la materialitat d'un paisatge, d'una situació, d'un encontre, en la delicadesa de les formes dels dos protagonistes emergeix una sensibilitat espiritual i també una espiritualitat sensible. Les dues coses són necessàries.