Hi ha una altra via a la interpretació de Descartes del subjecte i de la subjectivitat al segle XVII, clau de la filosofia moderna. La teoria d'Yves Charles Zarka, desgranada en sis estudis, complementa la determinació cartesiana de Pego com a subjecte i el predomini de la subjectivitat autoreferencial. Zarka planteja la problemàtica del subjecte en la teoria del dret natural modern. De Grotius a Leibniz, passant per Hobbes, Cudworth, Pufendorf, Locke i altres, es constitueix l'altre camí de la subjectivitat que, a partir d'una subjectivació del dret, arriba a la invenció del subjecte de dret. Les qüestions de la identitat, de la ipseïtat i del subjecte queden lligades a la definició de l'ésser al qual fa referència el dret natural, és a dir, a la determinació de la persona com a subjecte. Aquesta determinació no és el punt de partida sinó, precisament, el punt d'arribada de les teories del dret natural al segle XVII.