Al costat dels xiprers que mai no ens faran ombra és un poemari compacte, una volta de cargol al camí iniciat amb Els murs de l’odi. A través, sovint, de formes clàssiques que doten de contenció el discurs de l’autor, se’ns proposa un viatge gairebé seqüencial al llarg dels neguits de l’ànima, aquells que, desplegats en ventall, marquen la diferència i la transformació entre el lector i el poeta: la mort com a presència perpètua, el dolor de la pèrdua, de les pors, de l’amor, la dualitat entre el jo i l’altre, que sovint és un mateix,posada de manifest mitjançant el deliri que comporta l’enfrontament a través del mirall. I, finalment, el naufragi, com a metàfora del dubte i l’adquisició de la inhòspita, ingrata, cruel categoria, de nàufrag sense pàtria. Els dos llibres, ben diferenciats, que constitueixen aquest recull conformen, amb tota certesa, almenys una part del manual per a supervivents que el mateix autor reclama per tal de fer més suportable el naufragi.